PONT DEL VESPRE

             Les feux rouges des ponts…

             Apollinaire

La nit és alta i s’abraça

amb mi –tots sols pels carrers.

Els fanals de les placetes

          ens encalcen.

Les cases cremades, negres,

i, abans dels bordells,

amb bruses de vent de juny, aventura:

          Na Clara i Na Bàrbara.

Dins les entrades, bandits

amb por de mi, que no surten.

El sol damunt les teulades

          balla

amb una mossa d’estampa.

             Madrid, gener 1936

Localització

Aquest poema pertany a Imitació del foc. És l’obra que li dona més reconeixement. Inclou 30 poemes distribuïts en 3 apartats: Fira encesa, Rosa secreta i Arbre de flames. Consolidació d’una poètica que manifesta la diversitat estilística i de models – des de la cançó popular al barroquisme, avantguardisme de l’època i el postsimbolisme. La majoria de composicions són difícils, amb descripcions poc clares, que sovint ens porten a mons desconeguts, com de somni: s’hi descriuen idees sorgides del subconscient; les imatges se succeeixen sense sentit, sense lògica, sense transparència; el llenguatge poètic esdevé altament artificiós.

Parafraseig

Pont del vespre està encapçalat per un lema d’Apollinaire, que pertany al poema “Vendémiaire”, del llibre Alcools (1913): “Les feux rouges des ponts...”. El poeta francès refereix en primera persona a una alba parisenca de setembre, després d’una nit de diversió i d’excessos. El poema de Rosselló està escrit també en primera persona però no sabem quina ciutat retrata.

A la primera estrofa ens descriu un paisatge urbà de nit. En aquest paisatge urbà hi ha fanals i placetes. En la segona estrofa ens parla de cases ombrívoles i les figures de dues noies amb nom o sobrenom, que potser responen a personatges reals. A la tercera estrofa fa referència a uns bandits que s’amaguen als portals. Per últim, ens diu que és una nit de juny en què el sol i la lluna comencen a confluir en un mateix lloc i temps.

Anàlisi

Aquest poema consta de 4 estrofes, les dues primeres de 4 versos cadascuna i les dues últimes amb dos versos. Són versos lliures i anisosil·làbics sense rima final establerta. Com a figures retóriques podem trobar la personificació de la lluna en una mossa que balla amb el sol, que suggereix l’hora incerta d’una alba inicial en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició del temps que estableix un pont entre realitat i somni.

Conclusió

Aquest poema pertany a l’últim recull de poemes de Roselló-Pòrcel i com podem veure continua amb la presència barroca. Incorpora a Apollinaire a la referència del poema i cita una altra literatura. Ens descriu un paisatge urbà on les imatges se succeeixen sense sentit ja que ho fa des del subconscient.