L’'ESPERIT GUIA

Cada nit el protagonista d’aquest conte escolta tres cops donats a la paret de la seva cambra i després el tic-tac d’un pèndol que no correspon a ningun dels rellotges que te a casa. Un dia, amb gran valentia, al sentir els mateixos sorolls de cada nit, va preguntar: “Que passa?” i una veu li va contestar: “Sóc jo!”. Era un esperit que volia demanar-li ajuda per fer una cosa que li han encomanat (són gent manada diu l’esperit mateix). El protagonista va preguntar-li que en que podia ajudar-lo i l’esperit va explicar-li que un comerciant (del qual ell és l’esperit parent) agafarà al dia següent l’exprés de les deu, el qual descarrilarà i crearà moltes desgràcies. Diu l’esperit que ell no pot avisar al comerciant perquè, cada vegada que ho intenta, el comerciant fuig de casa desesperat. El protagonista diu que cal avisar a tothom per que no agafi aquell exprés, però l’esperit diu que a ell només li han manat que avisi al comerciant. El protagonista insisteix que per ell és un deure avisar a tothom i el que va fer va ser, l’endemà, anar al diari i posar una nota que avisava de l’incident.

  Ell volia que la publiquessin a primera pàgina, en negreta i enquadrada però els del diari trobaven que era prematur donar aquella noticia abans de temps i va optar per l’últim recurs, anar a la companyia de ferrocarrils a avisar. El director va dir-li que el ferrocarril de las deu descarrila cada dia perquè es podria dir que és com una mena de tic i també diu que hi ha molt poques persones que l’agafin. El protagonista es queixa dient que els passatgers mereixen garanties i el director de la companyia li diu que els tenien assegurats. Va tornar a cridar a l’esperit (a les 12h) i li va dir que era un quimèric*. 

*Quimèric: Imaginat, sense fondament

Personatges (no s'expliquen les seves característiques físiques):

-          Protagonista: no s’especifica el seu nom i es el narrador

-          Esperit                                                                                  

-          Director de la companyia de ferrocarrils

Fet trasbalsador: moment en el qual s’apareix l’esperit, com cada nit, i el protagonista s’anima a contestar-lo.

Temps: durant dues nits, des de l’avís fins a l’acusació de quimèric al fantasma.

Espai: la casa del protagonista, el diari i la companyia de ferrocarrils. També podríem esmentar l’exprés de les deu que és el mòbil de la història.

Significat: no alterar a un gran nombre de gent per una nimietat. També podem veure com Pere Calders fa, a través del protagonista, una declaració de principis. La transgressió del registre, característica de la literatura caldersiana, s’hi pot observar a diferents nivells. En primer lloc, la condició natural del fantasma, presentat com una realitat ordinària; de nit, quan sentim uns cops a la paret, els més normal és que es tracte d’un esperit que prova de cridar la nostra atenció. En la descripció que fa del fantasma, ens trobem amb un joc lingüístic irònic establert entre la condició espectral del fantasma que, físicament, no toca de peus a terra, tal i com prescriu el tòpic, i el sentit figurat de l’expressió que utilitza Calders “amb l’aire de no tocar de peus a terra”.

EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosc

i tempestat de flama.

M'exaltaré damunt els horitzons

i trauré les banderes al desert

de la darrera cavalcada.

Reina d'aquestes hores, ara véns

tota brillant, armada.

Inútil desesper del vespre! L'alba

s'acosta ja amb l'espasa,

i l'ardor temerari que m'encén

allunya les estrelles.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Imitació del foc

Localització

Aquest poema pertany a Imitació del foc. És el moment més àlgid de la lírica de Rosselló-Pòrcel i on s’evidencia més clarament el seu neobarroquisme, amb la reescriptura dels models catalans, i més en concret de Francesc Vicent Garcia. El llibre el lliga, també, amb la Generación del 27, Garcia Lorca en especial, i el seu neopopularisme. Imitació del foc deixa veure influències de Gabriel Alomar  i encara de Baudelaire, Valéry i d’altres simbolistes francesos.

Va dedicar  Imitació del foc al seu amic, l'escriptor Salvador Espriu.

Parafraseig

Aquest poema ens parla de la mort però que dóna sentit veritable a la vida. El que impulsa, exalta i mou el poeta és, precisament, l’ànsia d’escapar al seu domini fosc, el poder del qual descriu i simbolitza al mateix temps en una tempestat de flama. L’alba allunya les estrelles, és a dir el domini fosc.  També es podria lligar amb l'estat de "mort" simbòlica que va significar la suspensió de l'Estatut i la condemna a mort del govern de la Generalitat.

Anàlisi formal

Aquest poema està format per una sola estrofa d’onze versos. Els quals es combinen en versos de set i deu síl·labes.

La rima és assonant i combina versos d’art major amb versos d’art menor.

En quant a figures retòriques fa una personificació de la foscor i de la mort. Metàfora constant.

Conclusió

Aquest poema de Rosselló pertany a la seva obra més famosa, publicada després de la seva mort: Imitació del foc. El poeta comença a tenir un estil propi que serà molt valorat pels crítics de l‘època. El poema és molt reflexiu i parla de la mort que dóna sentit veritable a la vida. Té un rerefons polític.

SONET

Quan ella dorm el gaudi somnolent

Del vell jardí vibrant de flors i nit,

Passant per la finestra sóc el vent,

I tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment

Tomba a les grans fondàries de l’oblit,

L’abella só que clava la roent

Agulla –furia i foc- en el seu pit

La que era estampa, encís i galanor

I moviment ambigu, és plor i crit.

I jo, causa del dol, de la dolçor

En faig lasses delícies de pecat,

I Amor, que veu, ulls closos, el combat,

S’adorm amb un somriure embadalit

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Nou poemes

Localització

Aquest és el tercer poema de llibre Nou Poemes. Que serà la primera obra de Rosselló publicada al 1933. Es considerada com una provatura poètica i podem veure les influències de l’Escola Mallorquina i també de Gabriel Alomar. A causa de la influència de l’Escola Mallorquina trobem un ambient paisatgístic i força tradicionalista. No serà considerat un gran poeta del segle XX fins al llibre pòstum: Imitació del foc.

En el llibre Nou Poemes trobem, per tant, una barreja d’influències pròpies d’un escriptor que s’està iniciant en el seu ofici. Hi ha una poesia poc discursiva i el paisatge és utilitzat per a introduir un contingut reflexiu. Hi ha molta reflexió.

Parafraseig per estrofes

-       Estrofa primera:

Una noia queda adormida plàcidament al jardí. És de nit i tot és en harmonia, el narrador observa l’escena com si fos el vent que envolta aquell indret.

-       Estrofa segona:

Quan la noia queda adormida comença a sentir un dolor. El narrador sap que és ell el qui provoca aquest mal.

-       Estrofa tercera:

Aquella noia que dormia plàcidament, amb tranquil·litat i encís, comença a patir un malson a causa del dolor que sent per l’amor que té cap al narrador. I comença a plorar i cridar.

-       Estrofa quarta:

El narrador, que observa l’escena. Sent una petita alegria al seu interior al veure l’amor que la noia sent per ell. I tot observant-ho, s’adorm amb un somriure.

Anàlisi formal

Aquest poema està format per quatre estrofes de quatre versos les dues primeres i tres les dues darreres.

Observant l’estructura podem observar que és un sonet que presenta versos de deu síl·labes amb rima consonant, d’art major. La rima és ABAB ABAB CDC EED.

En quant a figures retòriques podem trobar una personificació del vent. Una metàfora utilitzant la picada d’abella. A més trobem una enumeració quasi constant. Molt comú del llibre al qual pertany el poema. L’ambient és un paisatge d’un jardí a la nit que porta a un sentiment interior d’una noia amb el desamor i el plaer de l’estimat veient l’escena.

Conclusió

Aquest poema de Rossellò Pòrcel tracta del dolor que sent una noia mentre somia en el seu estimat i del plaer que sent aquest mentre observa l’escena i cau adormit.

Personalment m’ha resultat divertit intentar desxifrar el que significava cada estrofa d’aquest poema i he intentat donar una explicació coherent. El poema busca sempre una perfecció formal. El llenguatge està ben cuidat i presenta poc discurs i molta reflexió.

INICI DE CAMPANA

INICI DE CAMPANA

Inici de campana

efímer entre els arbres

-fora porta- de tarda.

La pols dels blats apaga

un or trèmul en punxes

blanquinoses de plana.

L'àmbit vincla i perdura

comiats d'enyorances

d'avui mateix. Desvari

de vies solitàries.

Argila i calç. Finestres

de la casa tancada,

quan torno, d'horabaixa,

girant-me adesiara.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Quadern de sonets

Localització

Aquest poema forma part del llibre Quadern de Sonets publicat el 1934, quan el poeta ja ha conclòs dos cursos comuns i dos d’especialització, i li és concedida una beca per assistir als cursos d’estiu de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander, on coneixerà a intel·lectuals com Pedro Salinas o Dámaso Alonso.

Es revelen les influències de l’Escola Mallorquina pel que fa la contenció del sentiment i la forma rebuda del seu mestre de jove, Gabriel Alomar, pel que fa a la recerca de la sonoritat de les paraules i per la tria temàtica.

Parafraseig

Aquest poema comença amb el so d’una campana, quan ja s’ha acabat el dia i és capvespre, que simbolitza l’efímer. Mostra un paisatge cada cop més trist i fosc, pels carrers no hi ha ningú, les vies són solitàries i les finestres de les cases estan tancades. El poeta va endinsant-se cap a la foscor a mesura que es va fent de nit.

En aquest poema s’identifica com en cap altre, el jo poètic, el jo interior del poeta en la realitat sempre canviant: Tot flueix. Destaca l’efímer, les coses que ocorren i de sobte han quedat en el passat, com és un capvespre, que és el que s’explica en el poema.

Anàlisi formal

El poema està format per una sola estrofa amb catorze versos hexasíl·labs, és a dir d’art menor. Tenen tots rima assonant excepte el segon, el cinquè, el vuitè, el desè i l’onzè, el novè no te rima. Podem dir que són versos femenins.

Es dóna a conèixer que estem en el capvespre amb una metàfora que diu “fora porta de tarda” i una altra que diu “la pols dels blats apaga un or trèmul” que fa referència al color que té el blat amb el petit raig de llum que li arriba i que s’està apagant. També hi ha una personificació, ja que “apagar” és una acció humana.

Conclusió

Aquest poema el qual pertany a al llibre Quadern de sonets va ser publicat l’any 1934. Parla simplement de com amb el so d’una campana s’acaba el dia, ens situa en un paisatge cada cop més trist i fosc, tot està solitari. El poeta cada cop està més a prop de la foscor fent referència a quan es va fent de nit. És un poema format per una sola estrofa de catorze versos. En aquest poema podem veure la contenció dels sentiments de l’autor que es pot veure en tots els poemes d’aquest llibre. 

COMPLIMENT A MERCEDES

Els clavells s’incendien,

per imitar-te, quan

tu passes per davant.

I, per felicitar-te,

les pluges ploren, fan

damunt els vidres, vidre,

damunt el vidre, cant.

El carrer de Montcada,

el dia del teu sant,

t’abraci, vell, galant.

Per brodar-te la gràcia

no trobo diamant.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel,  Imitació del foc

 Localització del poema

Aquest poema pertany al tercer llibre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Imitació del foc, el qual és un poemari pòstum de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, va ser publicat l’any 1938 a Barcelona.

Aquest llibre conté 30 poemes que estan dividits en tres apartats que són:

- Fira encesa

      - Rosa secreta

      -  Arbre de flames

Aquest poema, Compliment a Mercedes, pertany al primer apartat. Es veu com desapareix la contenció del poeta i com continua una presència barroca. En el títol es pot veure com fa referència al foc, és un element molt important a les seves obres, hi ha un gran domini d’aparicions d’elements lligats al foc, aquesta referència no només es pot veure en el títol del llibre sinó en el títol de dos dels tres apartats també (Fira encesa i Arbre de flames). El foc és utilitzat per fer una visió del món, una lluita entre contrarisàel foc existeix com a producte d’allò que crema, aquí podem veure la influència d’Heràclit.

Hi podem trobar ressons de la seva preocupació per la literatura castellana, un neopopularisme semblant al de García Lorca o Alberti i també la forma acurada de J. Guillén. També es poden veure repercussions del surrealisme europeu i de l’avantguardisme.

      Parafraseig

Mercedes Montañola és una amiga i companya d’Universitat, és a ella a qui li dedica aquest poema.

A la primera estrofa fa una referència al títol, Imitació del foc, com es pot veure en el primer vers quan diu “incendien” i en el segon quan diu “imitar-te”, ja que el foc és un símbol de vida i de puresa. Es pot veure una hipèrbole i també una personificació de les flors, en aquest cas els clavells, i rememora tot a una escena de color vermell, es com una imatge visual ja que clavells són de color vermell, al igual que el foc.

A la segona estrofa podem veure com el poeta fa una derivació del vidre, un encabalgament quan diu “les pluges ploren fan damunt els vidres”, una personificació de les pluges perquè aquestes no ploren i per últim quan diu “fan damunt els vidres, vidre, damunt el vidre cant” és un quiasme que és quan les paraules estam encreuades.

A la tercera podem comprovar el desig del poeta en el que es veu que al poeta li agradaria que per honorificar el dia del seu sant, el carrer de Montcada l’abracés, l’honorés. (personificació) 

A l’última estrofa podem veure com el poeta diu que ella es tan preciosa, simpàtica, brillant, esplèndida, tan plena de goig que no troba cap pedra ni cap diamant que pugui igualar-la, és a dir, que pugui regalar-li per recompensar d’alguna manera tots aquests atributs bells que ella te.

      Anàlisi formal

Aquest poema consta de 4 estrofes, la primera i la tercera estrofa consten de 3 versos, la segona de 4 versos i l’última estrofa consta de 2 versos.  Podem dir que és un vers anisosil·làbic perquè indica que els versos no tenen regularitat en quant el número de síl·labes mètriques. Podem veure que al tercer vers de cada síl·laba acaba en “nt” i això és un element a destacar. Són versos d’art menor. Temàticament podem dir que és un madrigal que canta a l’amor. Un madrigal és una composició que s’utilitzava al renaixement per parlar de temàtica delicada i amorosa, es un meravellós exemple d’una poesia no molt conceptista, es a dir, molt formal en la qual la forma es molt cuidada quan en realitat el concepte es simplement una dedicació bella i estilitzada a una amiga. El que es rellevant es la forma, com veiem a molts poemes posteriors com per exemple L’estiu ple de sedes.

Les figures retòriques que podem trobar són la personificació, la hipèrbole, la derivació, l’encabalgament i un quiasme.

       Conclusió

Aquest poema escrit per Rosselló-Pòrcel, pertany al tercer llibre d’aquest, Ímitació del foc, i al primer apartat, Fira encesa. És un madrigal que canta a l’amor i que va dedicat a Mercedes Montañola que era una amiga seva de la Universitat i a la qual la descrivia amb molt bones paraules.

Podem veure com Rosselló-Pòrcel deixa de banda la seva contenció. Com ja he dit el foc és un element molt important al qual se’l fa referència no només en el títol del llibre al qual pertany el poema sinó també dins del poema en alguns versos. 

PONT DEL VESPRE

             Les feux rouges des ponts…

             Apollinaire

La nit és alta i s’abraça

amb mi –tots sols pels carrers.

Els fanals de les placetes

          ens encalcen.

Les cases cremades, negres,

i, abans dels bordells,

amb bruses de vent de juny, aventura:

          Na Clara i Na Bàrbara.

Dins les entrades, bandits

amb por de mi, que no surten.

El sol damunt les teulades

          balla

amb una mossa d’estampa.

             Madrid, gener 1936

Localització

Aquest poema pertany a Imitació del foc. És l’obra que li dona més reconeixement. Inclou 30 poemes distribuïts en 3 apartats: Fira encesa, Rosa secreta i Arbre de flames. Consolidació d’una poètica que manifesta la diversitat estilística i de models – des de la cançó popular al barroquisme, avantguardisme de l’època i el postsimbolisme. La majoria de composicions són difícils, amb descripcions poc clares, que sovint ens porten a mons desconeguts, com de somni: s’hi descriuen idees sorgides del subconscient; les imatges se succeeixen sense sentit, sense lògica, sense transparència; el llenguatge poètic esdevé altament artificiós.

Parafraseig

Pont del vespre està encapçalat per un lema d’Apollinaire, que pertany al poema “Vendémiaire”, del llibre Alcools (1913): “Les feux rouges des ponts...”. El poeta francès refereix en primera persona a una alba parisenca de setembre, després d’una nit de diversió i d’excessos. El poema de Rosselló està escrit també en primera persona però no sabem quina ciutat retrata.

A la primera estrofa ens descriu un paisatge urbà de nit. En aquest paisatge urbà hi ha fanals i placetes. En la segona estrofa ens parla de cases ombrívoles i les figures de dues noies amb nom o sobrenom, que potser responen a personatges reals. A la tercera estrofa fa referència a uns bandits que s’amaguen als portals. Per últim, ens diu que és una nit de juny en què el sol i la lluna comencen a confluir en un mateix lloc i temps.

Anàlisi

Aquest poema consta de 4 estrofes, les dues primeres de 4 versos cadascuna i les dues últimes amb dos versos. Són versos lliures i anisosil·làbics sense rima final establerta. Com a figures retóriques podem trobar la personificació de la lluna en una mossa que balla amb el sol, que suggereix l’hora incerta d’una alba inicial en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició del temps que estableix un pont entre realitat i somni.

Conclusió

Aquest poema pertany a l’últim recull de poemes de Roselló-Pòrcel i com podem veure continua amb la presència barroca. Incorpora a Apollinaire a la referència del poema i cita una altra literatura. Ens descriu un paisatge urbà on les imatges se succeeixen sense sentit ja que ho fa des del subconscient.

LA BELLA DAMA DEL TRAMVÍA

Si ran de la parada veieu el "tram" passar

tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,

sota un gran feix de plomes eternament hi ha

la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;

sa gorja mal coberta la voluptat exhala;

deurà parlar, quan parli, melodiosament:

és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit

dins el brogit del tròlei i de la baluerna,

i es decandeix llavores la flama del sentit.

Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,

val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;

si gaire l'escatíem, no fora tanmateix

com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…

la nostra maniobra subtil resulta vana-,

o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",

sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall

o bé de dispesera tot d'una pren la fila.

Anem a peu, poetes, car la beutat defall

en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,

no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.

Totes les esperances de l'avenir són com

la bella dama del tramvia.

 

Auques i Ventalls

1.    Parafraseig del poema

A la primera estrofa se’ns situa l’espai, la parada d’un tramvia, probablement un de Barcelona.  Ens parla de la diversitat de gent que es pot trobar en un tramvia,  destaca una dama molt bella. Quan anomena aquesta senyora, diu que és eterna, volent dir que sempre perdurarà el seu recorden la seva memòria.

Durant tota la segona estrofa, Carner ens descriu com és aquesta dama, un dama que desperta desig i és molt bella. Suposa que deu ser d’un país exòtic o molt civilitzat.

A la tercera estrofa sap que el tramvia s’allunyarà i perd el sentiment que hi havia. És per això que acaba l’estrofa amb el dubte de pujar o no al tramvia i dubta de que si puja, la dona sigui tan perfecta.

Comença la quarta estrofa, responent la pregunta que s’havia qüestionat anteriorment. Diu que més val que s’allunyi ja que si la coneixes bé, la realitat xocaria fortament amb el que havia imaginat en un principi (ell l’havia idealitzat).

És en la cinquena estrofa quan comença a desmerèixer i desprestigiar la dama. Xoca amb la realitat per què ella baixa al passeig de Gràcia i el seu parlar melodiós és en realitat un parlar vulgar. S’ha de anomenar que pues és un castellanisme i per tant incorrecte.

La següent estrofa continua parlant de la realitat en la que la dama es veu desprestigiada, segons el seu comportament o la seva forma de parlar.

En la última estrofa fa una crida al jovent a què no siguin fantasiosos, que a la fi totes les il·lusions són com la bella dama del tramvia, que quan un s’hi acosta s’emporta una decepció.

2.    Situar el poema en el seu llibre

El poema “La bella dama del tramvia”, està situat dins del llibre “Auques i Ventalls”, escrit l’any 1914 per Josep Carner.

Aquesta obra la situem durant la època del Noucentisme, moment de plena expansió i d'un Carner escriptor, essencialment poeta, ja consolidat i amb una intensa activitat social cultural i política.

Auques i ventalls és un llibre, com el seu nom vol indicar, de reflexió i descripció dels aspectes populars de Barcelona, entenent com a tals no únicament els propis del poble sinó també els més coneguts, els que al poeta li semblen característics d'una Barcelona dinàmica, en transformació, on convivia gent de diverses aspiracions, on hi havia indrets o elements urbans remarcables, on es produïen situacions, esdeveniments, modes, dignes de ser recordats. Tot això amb una bona dosi d'humor i ironia i embolcallat en unes formes mètriques tradicionals i populars com, per exemple, l'auca, al costat d'altres tan elaborades i pròpies de la poesia culta com el sonet.

3.    Anàlisi formal

Aquest poema consta de 7 estrofes on s’alternen versos alexandrins i octosíl·labs. Hi ha alternança de versos aguts i plans. L'esquema estròfic és l'encadenament ABAB CDCD EFEF GHGH IJIJ KLKL MNMN, de rima consonant i art major. Es tracta de quartets irregulars de versos encadenats.

El tema d’aquest poema és l’amor fugaç de caire urbà, idealitzant així la dama, però fent que sigui un rècord fugaç i a la vegada etern i bell. En la primera estrofa hi ha una antítesi on fa un doble contrast: d'una banda per la referència als “smarts” i a la gent de la pescateria, feta gairebé despectivament.

4.    Conclusió

Aquest poema pertany a l’etapa noucentista de Carner on constitueix a la primera formulació de l’estètica noucentista. Auques i ventalls és considerat el millor exponent de l’humorisme de Carner. En “La bella del tramvia” podem observar una poesia objectiva, parteix d’una imatge per evocar allò que pretén dir-nos. En aquest poema trobem una crítica cap a les il·lusions perquè ens enganyen, ja que a la realitat les coses no són com les hem imaginat. Idealitza la dama, però fa que sigui preferible un moment fugaç, però aquest a la vegada serà etern, ja que si realment l’arribés a conèixer bé, se’n portaria una decepció.