SÍMBOLS

 

L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol com un poeta. El foll estiu on som
 (la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom),
la fina camiseta com una pell s’encasta),

 és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
 que, com sobrix, no dóna amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom
espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.

 Tantost aquell s’atura, ella amb les dues mans
pren qualsevol del dos agafadors brillants
 que hi ha a la plataforma, i es tira ella mateixa,

 però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
 són pocs, una minyona, un noi i un d’Agramunt
 per rescatar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

Supervivent d’un cant remot

1.- Parafraseig del poema
 

Estrofa primera:

Ens situem en un ambient d’estiu. Fa molta calor i l’atmosfera és ben carregada. Es presenta una dona a l’escena.

Estrofa segona:

Sembla que aquesta dona té dificultats per moure’s a causa del sobrepès. Es descriu el típic cos d’una dona obesa. Aquí és on podem entendre que està a la parada del tramvia esperant a que aquest arribi mentre aguanta la xafogor. Es veu arribar el transport i sembla que la dona el mira preocupada, sabent de les dificultats que tindrà en el moment de pujar-hi.

Estrofa tercera:

Un cop atura’t el tramvia en front de la dona, aquesta s’agafa amb força dels agafadors de les portes i fa força per intentar pujar-hi. Sembla que aconsegueix pujar el primer peu.

Estrofa quarta:

Un cop ha pujat el primer peu al tramvia, tres persones que resultaran ser una minyona, un noi i un d’Agramunt l’ajuden per aconseguir que pugi per complert al transport.

2.- Relació del poema amb el llibre al qual pertany.
 

Aquest poema pertany a l’obra Auques i Ventallsque Carner publicà al 1914. Per aquesta època l’autor començà a guanyar popularitat afavorit, també, per la mort de Maragall (1911).

L a seva poesia començava a reincorpora a l’idioma els mots més bells del català clàssic, també en crea de nous, i va posar pautes noucentistes.

En aquesta època Josep Carner es va consolidar com a poeta noucentista, aquesta època de l’autor va començar l’any 1906, i va afegir un nou element literari: la ironia.

 Aquest poema pertany a l’etapa del post simbolisme, per això trobem les següents característiques:

 • Gust per tot el relacionat amb la modernitat.

 • Visió de l’art com experiència, aventura i originalitat.

 • Relació amb tots els àmbits artístics.

 • Introducció de noves técniques formals (combinació de paralues i imatges).

3. Anàlisi formal (mètrica, figures retòriques...) trets noucentistes, estratègies de la poesia de Carner.
 

Aquest poema està format per quatre estrofes de quatre versos les dues primeres i tres les dues últimes.

És un sonet, presenta versos de dotze síl·labes amb rima consonant, d’art major. La rima és ABBA ABBA CCD i AEE

En quant a figures retòriques podem trobar algunes elisions, sinalefes i enumeracions. I comparacions com per exemple ‘’el sol i la noia’’ comparant-ne la bellesa.

4. Conclusió
 

Podem considerar aquest poema de Josep Carner com un poema humorístic que parla d’una dona grassa que espera el seu tramvia, descriu les dificultats que té per pujar-hi quasi burlant-se de la situació. Tot i així, utilitza aquesta ironia amb un llenguatge molt acurat.